edertzaile
1.
(Urt V 41, Lar, Dv),
ederzale (B ap. A
).
(El) que adorna.
"Celui qui embellit, orne, rend beau; au fig. celui qui justifie ou excuse des torts"
Dv.
"Hermoseador"
A.
Aita Larramendi andia, euskaldunen maisua, gure izkuntza maitearen edertzalle mirarizkoa.
Aq Carta a Lar 26.
Emaztea izan bedi etxearen edertzaile, eta, ahal badu, etxeko edergailu.
Herr 28-1-1960, 1.
Hura [Azkue] biltzailea baitzen batez ere, [...]; hau [Orixe] berriz, edertzailea.
MIH 263.
2.
Artista.
Francen eta ludi osoan zer esana sortu du berri onek, edertzalle eta jakitunen artean.
Dunixi Egan
1955 (5-6), 32.